Sant Llorenç del Munt, Osona, Catalunya
Canon EOS 400D, Tamron AF 18 - 250
HDR
26 / Juny / 2008
El centre històric i religiós més important de l'antiga demarcació de Planeses és l'antic i encastellat monestir de Sant Llorenç del Munt (antigament de Planeses), situat a l'extrem d'una cinglera on hi ha l'únic pas practicable al puig de Sant Llorenç (856 m), envoltat de tallats i timberes de gresos roigs. Sant Llorenç del Munt, antic casal i canònica augustiniana, fou unit el 1824 al municipi de Sant Julià de Vilatorta i es troba dins un petit apèndix que forma el terme al NE, a frec de la cinglera que separa la Plana de Vic de les Guilleries. Sobre la cinglera hi ha un gran pla plantat de pins i amb una font, on hi ha feixes de conreus i on hi hagué antigament una torre de vigilància al punt més alt. L'extrem de llevant de la cinglera és un excel·lent mirador vers les Guilleries. S'hi accedeix per una carretera que arrenca de la Mina o foradada de la carretera de Vic al pantà de Sau.
_
Quan l'antic castell de Sant Llorenç, el terme del qual s'estenia pels actuals municipis de Sant Sadurní d'Osormort, Espinelves, Sant Julià de Vilatorta i Folgueroles, perdé la seva jurisdicció a favor del de Sameda, els seus propietaris, els Meda i Vilagelans, el destinaren a casa religiosa. El 1067 Guillem Bernat de Vilagelans i Adalbert Bompar de Meda cediren l'església de Sant Llorenç al monestir de Sant Marçal de Montseny perquè hi fundés un priorat o casa benedictina. Dificultats internes de Sant Marçal feren que no es portés a terme la fundació i, posteriorment, sota la protecció dels descendents dels primitius donants, s'hi reuní una comunitat de clergues o canonges regulars de Sant Agustí, sota la direcció del sacerdot Ramon Pere (1125-68). La casa tingué una relativa vitalitat fins al principi del segle XV i després començà una etapa d'estancament i decadència, prolongada tot el segle XVI. Continuà només amb un sacerdot i un prior titular, que no hi residia, fins el 1760, que les seves rendes foren unides al seminari conciliar de Vic. En el temps de màxima esplendor (segle XIII) tenia un prior, sis canonges, un clergue secular i deu familiars o servents. En depenien les parròquies de Sant Sadurní d'Osormort, Sant Feliu i Planeses, Santa Maria de Folgueroles i Sant Cristòfol de Cerdans, i els seus béns consistien en la possessió de molts masos i alous en aquestes parròquies i també a Vilanova de Sau, Balenyà, Espinelves, Tavèrnoles, Centelles, Viladrau, Tona i Taradell. El prior tenia la jurisdicció civil sobre el terme o la quadra que envoltava el priorat, des del coll de Portell i el coll de Llobera al Coll Pedrís i els cingles de Puig Castellar.
_
El conjunt monumental del castell i l'església fou restaurat per un particular de Vic. Foren refets dos absidiols mutilats al segle XVI i es reconstruí la volta de l'església de tres absis, consagrada el 1140 que, refeta ja al segle XVI, havia caigut feia més de cent anys. Prop seu hi ha un casal amb elements gòtics i altres de més tardans, que indiquen que fou restaurat al segle XV i fins al XVIII. El 1579 es cobrí una cambra o cova sota l'església que ha estat excavada de nou. El 10 de desembre de 1974, a l'interior de l' església, fou trobat un fragment dedolium o atuell similar, el qual és probable que originàriament fos utilitzat per a tapar les relíquies que hi havia dipositades a l'altar.
